Pestanyes

miércoles, 28 de octubre de 2015

S'apropa Castanyalloween! (i algun cartell pendent de penjar...)





Retrat


Escenografia ràpida


Provant llums amb pastel


La cançó per bandera

La cançó per bandera en l'estendard de la llibertat. La terra sota els peus i el pensament com a forma de creixement. La veu al vent, els silencis contundents, missatges clars per qui és conscient. Decisions, amb l'ànima com a timó, el pit i l'emoció. Curses d'equilibrismes entre sismes, la creença ferma, el jo puc com a motor, l'esperança el combustible, combustió infinita. Ànima vella, bella i antiga. L'Amor com a ideari i la Por de companya. Diàleg per entendre'ns, capacitat per frenar-nos els peus mútuament, i caminar plegats quan la foscor deixa de ser-ho, i quan no, lluitar plegats. El compromís com a premissa en la promesa del benestar. El compromís amb mi mateix com a màxima expressió de responsabilitat de cara al tot. I coherència, pensar allò que sento, sentir allò que penso, i actuar sempre en conseqüència. Perdonar-me per perdonar. Per donar-me, per donar. Agrair per rebre, i transformar per crear.

El temps és ara. El temps és abans, sí. Però ho és ara. El temps és després, sí. Però ho és ara. I tot el que és, és ara. Avui és un dia important. Ara és un ara important. Ara comença el canvi decisiu. I jo decideixo. Davant la seqüencia infinita em declaro fermament seguidor dels meus principis. Sóc una de les persones més intel·ligents que conec, i porto masses "ara" sense escoltar-me. Tots per a l'ara. Tots per sentir-me. El crit a l'ànima. En les aigües del tot seré coherent amb l'estima, fidel a mi. Jo dirigeixo els meus canvis. Perquè vull. Perquè puc. I si sempre s'ha tractat dels altres, ara em toca a mi, per ells. Avui naixeran objectius, i alguns re-sorgiran de la derrota. De la derrota del pas del temps, de la derrota dels fracassos i els impossibles de la meva història. Perquè jo decideixo, perquè vull l'esperança, perquè bull l'esperança. Que entri, lliure. Que surti, lliure. Que ompli, eterna. Avui desterro la frustració. Abraço la por en l'ara, i l'animo a continuar. Hi haurà noves pors. Fins i tot allò permanent necessita canvi. Noves formes d'Amor i noves maneres de Por. Noves maneres d'estimar i noves formes d'aprenentatge. Avui em declaro insurgent a les creences que m'encadenen. Revolucionari de les creences que em creen. És l'ara de sembrar utopia en el camp estèril del fracàs. És l'ara del sempre. El meu ara, per a mi. Per a tots.

Art

Reprendre. Re-aprendre. Consciència de retorn, passa enrere amb perspectiva nova. Desfer el camí per refer el destí. Tornar, no al principi, i sí. Tornar a tu, però a mi. Tornar a mi és retrobar-te. Inevitable. Incalculable. Indefinible. Infinit. Impossible. Creences. Tornar a l'art. El meu, el teu, i el de tots. Però meu, i de tu. De tu per a mi, de mi per a tu. Sempre. Tristesa, però alegre. Tristesa des de l'orgull, l'orgull de l'ànima, de l'estima, de la meva estima. Lluny de l'ego. Reprendre. Re-aprendre. Reconciliar les hores. Realitzar objectius.

Realitzar-me, i fer-me real.

El desequilibri de la percepció, el caos de la creença.

1

És de nit fora i dins de mi. És de nit però no és fosc. Fora brilla la Lluna, Lluna plena. Dins brilla alguna cosa, però la sento buida. Quatre quaranta-cinc i el temps és incapaç d'adormir-me, ni sota el lent cant de bressol dels segons i la seva successió de pensaments. Sento un cabal desbocat al pit, a la panxa, un esglai d'emoció, un sense sentit molt sentit. Crec que avui corre més alcohol que sang per les meves venes, després de sis nits de borratxera. Però el que més em mareja és l'emoció, l'etern retorn. Mai te'n vas, però sempre tornes. Em desboco a la paraula, necessito escriure un cop més. (D)Escriure, des-controlar, des-enterrar, des-fer, des-filar per l'ànima amb un exèrcit de promeses trencades que em vaig fer. No t'entenc, i m'encanta no entendre't. Sempre peco d'entenedor, de racional, raciocini suïcida. Tu ets la part incompresa de la meva vida, el que em fa sentir sense pensar. Inevitable. Tot amor és explicable, però tu no, quan hi ets no sé explicar-me, quan tornes no sé trobar-me, i quan no hi ets no sé on buscar-me.

Ara estimo sense por, sense càstig, sense obligació ni fastig. I he estimat tantes llunes, alguna flor i a una espurna. He conegut mons que guarden la bellesa del moment, l'instant sentit. M'ha estimat la llum blanca, l'olor de primavera, el fred hivern i l'escalfor del terre. I m'he deixat estimar, valent, en present. Però tornes i torno a amagar-me, prudent, rere el pensament i la paraula. Tornes i torno a sentir, espantat; la ràbia, l'odi i la negativitat. El que serà, el que va ser. I hi lluito, molt, quasi sempre visc lluitant. Contra la por i el seu dolor, contra el record que m'empresona, contra els errors que em condicionen. Vull fer-ho bé, no tornar a viure d'esperança. Vull ser present en un present sense moure la balança. Però com es combat l'emoció incontrolable? Com es nega el que se sent? No hi ha amor en la mentida. No hi ha mort sense una vida. No hi ha amor sense una mort.

2

Torno a la càrrega en l'escriptura, torno a la raó. He divagat un temps per l'emoció incontrolada. He sentit fins a l'os del dolor i l'alegria respirada als pulmons. He fugit dels prejudicis i els judicis que al final m'imposo sol des del quadrant més co(r)recte del meu ésser. He caigut en espiral i he flotat sobre onades sense analitzar els corrents ni on portaven. Però torno a trepitjar terra ferma, tinc noves experiències per aprendre, trobar l'equilibri serà la clau. Torno al raciocini però torno diferent, més conscient d'allò que sento i com ho sento però tant inexplicable com la mateixa emoció, fruit de l'experiència sota el pit i amb la negació de sortir a expressar-se en paraula. Torno connectat a tot per al tot, torno tant diferent que arribo per primera vegada davant les meves paraules. Un altre cop.

I dins el mar d'emocions he construït nous sentiments, rebuig i ràbia nova, sang nova per les venes. Sense bandera. Sense bandera. Eh, sense bandera. Bandera per a què? Bandera per a qui? Bandera per sentir-se part de la desolació de la zona territorial. Bandera per identificar-se amb la ideologia destructiva de qualsevol lloc i moment. Bandera per matar, per morir, per odiar i per estimar sense raó, estimar des de la por. Jo no vull banderes, mai les he volgut, però sóc conscient dels llocs on m'he mogut, les cançons que he cantat, els punys alçats. Jo no vull religió, ni etiqueta per a la creença, ni rituals per a la salvació, ni normes per estimar. Ni veritats inalterables, en el canvi constant del flux de l'amor desbocat. Però sóc conscient dels llocs on sóc, la realitat que m'envolta. Sóc coherent o ho intento, em repeteixo sovint que tots creiem el mateix al fons del nostre ésser. Em repeteixo sovint que tots som el mateix al fons de nosaltres, un sol amor, una sola vida, un sol tot. Com ha de ser incoherent el lloc on sóc si hi sóc en l'ara? Si és el fruit de la meva decisió sentir i viure en companyia de tot allò que sóc jo també en aquestes dimensions, espai-temps. Però no vull etiquetar-me, no vull jutjar-me, que em jutgi qui vulgui. Jo no vull ser d'esquerra, no vull ser de dreta, no vull ser cristià, ni budista, no vull ser racional ni emocional, vull ser jo, vull ser tot, vull ser amor, entendre i comprendre. Estimar. Però el judici és inevitable, i la raó em condemna a pensar-me. Com etiquetar-me en res que no tingui punts febles? La por és present a tot arreu. La por constitueix l'equilibri que dóna peu al meu debat intern, constant i etern.

Sense etiqueta no és sense participació. Agafar el millor de cada lloc, persona, moment. Construir des de mi per a mi, però partint de tot el que veig, sento, aprenc. Ser on sóc, amb qui sóc, quan hi sóc. Sense tancar portes, sense deixar d'observar, sense deixar de viatjar a altres realitats. Sense por. Intentant no jutjar(?). Tinc un debat amb el judici. És possible el no-judici? És sa? Sense judici no hi ha crítica, sense crítica no hi ha res. O si?

Buit

Mai m'havia trobat tant al fons del pou. I mai m'hi havia sentit tant còmode. Com si cada reflexió i aprenentatge al llarg de la vida hagués anat excavant més i més profund el forat on em trobo. Aprendre és arriscar-se a morir. És el que té la vida, comporta mort. Les reflexions des d'aquí no reflecteixen res. Fa dies que no trobo sentit en el què escric o no escric res amb sentit o no sento ganes de sentir, ni de pensar. Però alhora ho sento tot i ho penso tot sense saber ni què sento ni què penso. És la sensació de buit existencial més gran que ha existit en mi.

El buit existencial no comporta tant sols la falta de sentit de l'existència pròpia. Per arribar a perdre el sentit s'ha de deixar de sentir abans l'existència de tot. Per a què existeixes, Tot? No comprenc l'existència de totes les parts de tu que no son jo. I no comprendre-les, ni donar-los-hi sentit, és no comprendre'm a mi. Perquè també sóc tot el que “no sóc”. Per a què sóc tot el que em fa mal? I ja no em quedo en la resposta simple... Per a què aprenem? Per a què equilibri, desequilibri, ordre i caos, vida i mort? Per a què Tao, per a què perdó, per a què Déu, per a què profetes, per a què Moisès, Buda, Mahoma i muntanyes per moure? Per a què jo? Deixem les muntanyes al seu lloc. Deixem l'estupidesa al seu curs. Deixem la ignorància i el seu aprenentatge. El dolor i la por inunden el món sense treballar i l'amor implica donar la vida. Qui dóna la vida sense saber per a què? Potser tinc por de tenir fe. Potser el potser no és necessari. Però treure'l implica treballar, un altre cop.