La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença (2).

 7

Ahir vaig fer un pas important. Em vaig despullar davant del món. Segueixo amagant coses, hi ha creences, pensaments i sentiments que són per mi i per qui jo trio. Però no em trauré aquest mèrit, us ensenyo una part de mi que fa por mostrar. No vull desviar-me, vaig començar a escriure per mi, i de retruc us ho faig arribar. Perquè? Perquè totes aquelles persones que admiro, tots els grans artistes, tots els grans amics i totes les grans persones comencen a fer-se'n en el moment en què es mostren tal com son, sense por. Perquè admiro el sentiment exposat, perquè admiro el pensament fràgil i sense vitrina. Però sobretot per educar. Per educar-me. Per compartir, perquè compartint creixem, aprenem, coneixem. Perquè una part utòpica de mi espera això dels altres, que s'exposin, i em sento responsable de ser exemple, de seguir l'exemple. Però en conclusió, escric per mi en primera instancia, i així ho seguiré fent.

Com explicar aquest sentiment de transparència? Es fa estrany. Ahir em sentia estrany, avui era un estrany. Vaig retornant a poc a poc al meu jo. Sense cap mena de dubte, sóc el meu lector número u. En aquests dos dies m'he llegit a mi mateix una desena de vegades. Suposo que ningú em parla de mi tant bé com jo, i intento trobar-me en el què escric, comprendre'm.

Aquest matí he faltat a la meva responsabilitat. M'he adormit, un taller sense fer (s'ha fet, però no l'he fet jo, evidentment). Els joves que vaig tenir l'altre dia. No s'ho mereixien. Em sento culpable tot i saber-me innocent. Li pot passar a tothom, no ha estat intencionat... I què? Ha passat. Potser alguna cosa m'està dient que freni, que pari un moment. Me l'he pres molt en serio. Avui he endreçat l'habitació. M'he proposat acabar el projecte final, m'està matant. No dic que no m'agradi, m'encanta, i vull tenir-lo a les mans, acabat, per compartir-lo també, per fer arribar un missatge. Estic aquí, i tinc coses per donar, per oferir. Però no puc estar a tot arreu. Em sobrepassa el temps. És cert que dormo hores de sobres, que faig el vago tant com vull, de tant en tant. Sóc bastant imbècil, m'agrada queixar-me i puc donar molt més. Però a vegades em veig saturat, sobrepassat, no puc pintar si no estic en harmonia, no surt res, i això em fa ràbia, i amb la ràbia destrosso més que pinto.

Resumint. Un idiota s'adorm, un idiota es culpa, i l'idiota necessita castigar-se per sentir-se millor. He fumat tres vegades el que fumo en un dia, i encara en queda un terç. M'he obligat a acabar el projecte final avui. Aquesta nit no dormiré. Potser això no està bé. Potser està malament. Jo em sentiré millor després. Així que a prendre pel cul. Hora de tancar l'ordinador. M'espera una nit divertida.

8

A vegades un s'ha de menjar l'orgull. Ahir em va tocar a mi. A mesura que pintava anava entenent que no podria culpar-me, m'anava relaxant, trobant a mi mateix. M'encanta pintar, perquè quan pinto deixo de ser jo, per ser realment jo. Res al voltant importa, tot sembla menys important. M'agrada arribar al punt en què no penso allò que pinto, podria dir que ni tant sols ho sento, surt sol, com un impuls, un instint intrínsec en la meva essència. I mentre aquest jo que no sóc jo crea l'art que després marco com a meu, la meva ment endreça a poc a poc els estímuls i els sentiments que en genero. Ahir mentre pintava vaig entendre que no podia forçar-me a fluir. Que no podia fer entrar més aigua de la que hi cabia en un got. Pintar de la manera que jo pinto és impossible sota pressió. I l'orgull no és prou fort per empresonar el meu art. Vaig haver de cedir, i no va ser fàcil. Vaig haver d'entendre que fer sortir una il·lustració més era impossible, i que la frustració seria el següent pas si no aprenia a perdonar-me. Al final no em vaig perdonar. Vaig fer el que havia de fer, no culpar-me.

Una il·lustració acabada, no està tant malament. Va tenir els seus resultats, després de tot. Però anem a avui. Avui el dia brillava amb llum pròpia. Sant Jordi. O com la força de la creença transforma el nostre entorn. Milers de persones convençudes que és un dia per estimar, per compartir, per regalar. Milers de persones projectant una intenció al món, i com ho reflectia el món! Sol, llum, calor, ambient positiu. La vibració es palpava a l'aire. Tant debò cada dia fos Sant Jordi a les ments de la gent.

Tinc poc a explicar del dia d'avui. Mitja il·lustració més, això ja s'acaba. Demà un taller més, i l'últim en aquesta escola pel moment. Venen a veure com el faig, i necessito estar sol davant d'això. Em sento dispers, espès. No tinc ganes d'anar-hi, i alhora m'apassiona. Crec que se m'està posant a prova. Crec que tinc les eines per encaixar-ho. Anirà de puta mare.

9

Va anar de puta mare. Jo no tenia consciència d'estar-ho fent tant bé. Només faig la meva feina, però la resposta va ser brutal. Els nens em van regalar dibuixos, abraçades, gràcies, i un altre cop gràcies. Veia la il·lusió en els seus ulls, els “dolents” eren “bons,” perquè algú creia en ells. Els “bons” eren reconeguts, perquè no eren diferents de la resta. Un reconeixement magnífic. La mestra m'ho repetia una vegada i una altra. “Moltes gràcies per la feina que fas, és molt important”. Va dir la frase. “Totes les escoles haurien de tenir una figura com tu”. Lluny de l'alimentació de l'ego, el meu ego, sobre-alimentat, obès de reconeixement extern, anorèxic de reconeixement intern. Aquesta frase em va tocar la moral. Aquest reconeixement em va agradar, a qui no? Però alhora em va destrossar. Tots els infants i joves, el nostre futur, el canvi al món. Tots ells tancats en escoles. Tots ells amb professionals que viuen d'alimentar el seu creixement, d'acompanyar-los. I en tots aquests anys ningú havia fet la meva funció. Ningú els ensenya a sentir, a sentir-se. Ningú els ensenya a aprendre, a viure. Els fiquen coneixements al cap, amb calçador, sense donar-los consciència, consciència de res. Cal una figura com jo? I què feu els mestres que esteu amb ells durant tot un curs, o més d'un, en el seu dia a dia? Ha de venir algú de fora, 3 hores a la seva vida, a salvar-los de la incapacitat dels seus acompanyants? Començo a entendre el què de la meva feina, de la meva funció. No eduquem només als nens, eduquem a les persones, i ens eduquem amb elles. Hem d'apostar per un altre nivell d'educació. L'educació dels educadors. Cal convertir els educadors en persones de recursos, capaces de fer aquesta funció, de despertar el sentir. De sentir. I és una urgència immediata.

Salt temporal. S'acaba el dia. Sona “Amantes de lo ajeno”. Fa tres dies que no puc deixar de pensar-hi. En tu, en mi, el nosaltres que vam ser, el nosaltres que hem construït. Tant tu, tant mi. Tant poc nosaltres. Fa mesos que no existeixes, no sé res de tu. Aquesta cançó se'm clava com un punyal. Em recorda tots els records que he oblidat. L'altre dia em plantejava si mai t'havia estimat. Em deia que vaig estimar una idea, una idea que mai va arribar a ser real. Em vaig enamorar del que volia que fos. Avui ho poso en dubte. “Camino lento, para que el olvido pueda negociar”. I porto molt negociant amb ell. Un negoci que mai surt rentable. “Y no poder demostrarte” tres vegades. T'ho demostro en cançó, en cançons que no escoltes. T'ho demostro en imatges, en imatges que no veus. T'ho demostro mostrant-me en les paraules que no llegiràs. Com puc dir-me que no? Que no t'estimo, que no ho he fet. Com negar els crits de l'ànima? Recorro a les cançons, les meves cançons. Sé que el passat tornarà, n'estic segur, com sé que mai te n'aniràs. Però ara ja no sé si ho vull. En el negoci de l'oblit hi ha masses parts implicades. Accionistes del dolor, del plor. Banquers de la desesperació. Dèficit de paciència, super hàbit d'impotència. Per enganyar-me a mi mateix necessito saber la veritat. Enganyar és negar-la. Com puc negar-me una cosa que no sé? No puc saber, no puc assegurar, no puc prometre que no hi haurà qui t'estimi com jo, qui ho faci més, i potser millor. Però sé que jo no estimaré a ningú com t'he estimat a tu. L'estima destructiva, instintiva, l'estima en essència, flamígera, masoquista. Tant vermella que fa por, tant intensa que provoca dolor. Però lluny de la rendició, de cedir una vegada més. Em mantinc imperatiu en la meva decisió. El final de la cançó. Renuncio a reviure aquest dolor. Trobaré el què, trobaré el com, trobaré el qui. No té sentit replantejar-se la tornada, no té sentit. No té sentit el que he sentit, no té sentit sentir el què he dit, no té sentit sentir-te quan no t'he sentit des de fa temps. Retorno a les cançons, les meves. O son teves? Acabo amb la frase, la que m'omple del foc calmat, de la creença que em manté respirant. “Que todo lo que pasa es necesario, o por el contrario, me quedaré sin ti”.

10

Una setmana, o dues, o una i mitja. He perdut el compte dels dies que no escric. Definitivament la constància no em defineix. I a qui li importa? A mi no. I a qui més li ha d'importar? Escric quan ho necessito, quan l'ànima requereix d'oxigen, quan és moment de trencar amb l'opressió de l'emoció, del sentiment de buidor, de no trobar el lloc, de no viure el moment, de no ser, de viure en no-present. A vegades sento que visc la vida corrent, que no tinc temps, que em falten dies, que em falta coneixement, que no aprenc al ritme necessari, que m'he d'exigir més. Pel contrari hi ha dies en què no vull exigir res, en què sóc com una fulla sobre l'aigua, allà on vagi estaré bé, allò que vegi serà el que hi ha. En descomposició, al ritme del ressò de l'aigua i les seves ones. Ondulacions, freqüència del res, de no moure's, de ser in-present. Des que vaig escriure el punt 9 d'aquest “diari” que s'escriu sense mesura temporal, ni dies, ni hores. Des de llavors que no llegia el meu últim paràgraf. M'acollonia. No volia, no vull. Llegir-lo em matava, pensava que fent-ho moriria, que recauria, no em sentia preparat per llegir-me, i com podia llavors escriure? Però avui és un d'aquells dies estranys, d'aquells més de flotar sobre freqüències que de córrer maratons de vida. I flotant he acabat aquí, davant les meves paraules, les que no em volia dir. I flotant he acabat així, escrivint un altre cop, sagnant el que porto dins. Amb compta-gotes.

Tot el que vaig escriure'm és cert. Tot el que sento és tan real com el dolor que em provoca. No he estat capaç d'oblidar-la. Però la sento tant diferent... Potser això és l'oblit, el que no he après és el seu reconeixement. Ja no tinc ganes de saber què fas, ni on ets, ni què sents, ni què et fa mal. No vull saber-te, ni trobar-te, no vull que siguis present. No m'importa que ho siguis. No em faria res veure't, ni trobar-te, ni saber-te. Però què fàcil és dir-ho quan fa tant que això no passa. Em segueix fent pànic el retrobament. Ho accepto. Però també vaig dir-m'ho, amb la mateixa importància, amb el mateix pes. I també ho remarco un altre cop. Em mantinc imperatiu en la meva decisió, el final de la cançó. I ho faig bé, hi ha poques coses que faci malament. Una d'elles és reconèixer-les.

No em posicionaré en el victimisme un altre cop, no amb tu, no amb això. No tornaré a caure en què si sóc el més desgraciat, el menys estimat, el més putejat. La gent mor als carrers, hòstia puta. A mi m'han deixat tirat, i a tants altres. I a tantes altres. I jo també he estat còmplice d'aquest assassinat. I de tants altres. Ja n'hi ha prou de rebolcar-se en el passat, en el dolor causat, en el dolor gravat. Ja n'hi ha prou de viure des de l'anonimat aquests sentiments que corrompen. Perquè posats a acceptar, acceptem-ho tot. Accepto que encara et penso a vegades, si. Però accepto també que em sorprenc cada cop més pensant en ella, una altra ella. Tu mai la sabràs. Accepto també que ho he pensat. Que vull ser prudent, que no vull perdre més oportunitats, que potser aquest cop és de veritat. Accepto també, com un cop d'aire, com el Sol de primavera escalfant-me els ossos, que quan he estat amb ella tot s'ha esfumat. Que busco fluir com mai ho vaig aconseguir, i ho aconsegueixo al seu costat, en projeccions que algun dia seran accions. Si tot va bé, si aparto la por, si accepto la seva vida, i accepto la seva mort. Si accepto la teva mort.

11

10 de maig. 21 anys. Menys de 730 dies, 2 anys. Aquest Juliol farà 6 anys del dia que vaig descobrir els teus ulls. Gairebé mitja vida. La primera en felicitar-me amb la llum d'avui. Com ho fas? No puc entendre-ho. Com ho fas? Desaparèixer. Viure inexistent. Viure'm inexistent. D'on treus la força per forçar-te a no parlar, a ofegar la curiositat de qui sóc, de qui és ara la persona amb qui vas compartir pors, el dolor, murs que trencaves, que has trencat, tot i tants que vam alçar. Tot el que vam compartir, no ho escriuré, no puc. No s'ha acabat. Encara respiro.

Ha estat un dia intens. Feia anys que no portava el meu cos fins a aquest límit, esgotat de força de voluntat, de diversió, de bons moments. Em fa mal tot. Vull anar al llit. Però tinc tantes coses a dir-me. Un any més, avui. Avui, un dia més. Un dia qualsevol, res canvia, res que no pugui canviar demà, o d'aquí un mes. Un dia normal. Però tu m'has parlat. No sé si estic preparat per compartir això amb el món. No sé ni si ho estic per compartir-ho amb mi. Siguis qui siguis, si estàs llegint això pot voler dir tres coses. Una, que confio en tu, com en poques persones que hagi conegut. L'altra, que m'hagi armat de valor, que en un gest d'utopia pura hagi dut a l'extrem la intenció de créixer junts com a humans, que aquest cop sí, sense pensar, només sentint, m'he despullat davant de tots. Accepto i mostro el que sento de debò, i ho poso enfront del món, esperant no rebre crítica, ni judici. La tercera, menys probable, és que siguis Tu. I això ho canvia tot.

Avui no tinc forces per mentir.

12

Aquest cop no m'ha fet falta sentir-me preparat per llegir-me, vull desbancar això ràpid i tornar a parlar-me de temes més importants, com ho feia els primers dies. El món segueix fet una merda i ja estic perdent massa el temps en pensar en què si sento això o allò per tu i per qui sigui. Hora de centrar-se. Veig a venir l'orgull d'un taure. Ja sento la tossuderia trepitjant fort, i em moro de ganes de relativitzar les coses, de treure importància a fets absurds. Ahir em vas enviar un missatge, formal i necessari en el teu cap. L'any que ve ja n'hi haurà un altre, i si tot va bé (?) un cada any. I què? Segueixes tant inexistent com sempre, i veient-ho avui amb perspectiva, no m'importa gens. Em preocupo tant pel que va ser i el que podria que a vegades m'oblido del que és. Avui tornaré a viure el present. Que ja no hi ets i no et culpo, ni em culpo. La vida dona voltes i això és un regal. Tot el dolor que vaig viure és un regal i el que avui tinc ja no fa mal. Que tu has decidit per tu i jo he hagut de fer-ho també. Que jo segueixo sent feliç i segur que tu també. Que no et vaig tenir present fins al final del dia, quan vaig haver de respondre. I el dia me'l vaig passar buscant una altra mirada. Una que és en present i que tinc ganes de descobrir. I dit això, que més dona el temps passat? Si més o menys anys. La intensitat de les coses viscudes no es mesura en temps. El temps no explica res. Ara ho tornaria a intentar? Segur. Si la situació fos diferent. Però no controlem el que tenim, el que arriba, el que se'n va. I d'acord al descontrol prenc la meva decisió, ara no hi ets, i jo no vull ser-hi així. Si el camí s'ha de torçar, ja ho farà. Ja hi seré, on hagi de ser, quan hi hagi de ser. Ara sóc aquí, ara. I el que vull ara és això. I això decideixo. Tinc un món per descobrir. No s'ha acabat, encara respiro.

13

Encara respiro, en tots els fronts oberts de la meva vida, en cada passa, cada realitat. Encara respiro, i per cada inspiració una mica de desesperació, i per cada expiració calma, paciència per entendre i comprendre tot allò que em fereix pel simple fet de ser. Vaig començar a escriure això des d'un punt negatiu, des del pessimisme. El sentiment del moment, aquella etapa ho requeria. Ara no escric com els primers dies. L'etapa en què em trobo ja no té aquell aire, respiro diferent. No em trobo optimista, quedo lluny d'això, tot i que trobo la llum encara, a vegades, i últimament més sovint.

Fa dies que evito pensar, despertar. Feia dies, de fet. Ahir em van despertar a crits. Tres noies al tren, a veus, vomitant merda, excrementant els meus pensaments amb total impunitat. L'estupidesa intencionada segueix sense ser delicte, aquesta és l'autèntica crisis. “Chicos y chicas”, “MYHYV 2”. L'aparador de les vides perdudes. El do de la vida, trepitjat. El do del pensament, de l'art, de l'essència, de totes les coses belles al món. Rebentat. Em trencaven els esquemes. Criticaven, jutjaven, comentaven els productes de l'aparador. Els productes que són vida, que són persones. Estem venent vides, destruint-les. Mateu-los, suïcideu-vos. Serà menys dolorós, serà menys inhumà. Són persones. I s'exposen, els han educat així, ens estan educant així, creixem amb això. Em passo hores treballant, dies, anys. Em passo estones reflexionant, buscant la forma d'apropar-me, buscant l'arrel dels problemes, ajudant. Em passo hores entenent a les persones, dia a dia. Veig vides de cap a caiguda, adolescents a una passa de l'abisme. I sento tota la feina trepitjada, des-tripada. Se'n fotien, se'n fotien lliurement, a ple pulmó, se'n reien d'unes noies que no coneixen de res, com qui se'n riu d'un article “horter” que veu a la botiga. Jutjant pel físic, feia mal sentir-les. “La imbécil ésta va de guapa, tiene un jeto de subnormal... es que ni el culo lo tiene bien tío, son tope de feas, que asco me dan” i després més riures. “Vaya una gilipollas tío, pa' partirle la cara del asco”. Però sereu subnormals! Em permetré el luxe de tornar amb la mateixa moneda, de desfogar la meva ira, de jutjar-vos sense conèixer. Em permetré el luxe d'etiquetar-vos, perquè se m'ofega el respecte entre tant d'imbècil. Perquè sento la paciència explotant, i la metralla va directe a arrencar òrgans d'una traçada. Què hòsties us ha hagut de passar a la vida per arribar a ser tant inútils? Què heu fet amb les oportunitats que se us han donat? On teniu el cap quan heu de prendre decisions? Teniu una ment perfecte, utilitzeu-la, o moriu-vos, feu alguna cosa ben feta. No paro de repetir-m'ho, tot el que sé, la meva raó m'està pressionant. Ningú és culpable, elles són víctimes també. Creient això, projectant això en elles estàs reforçant el què el món creu que són, el que elles s'han cregut que son. A força de “no serveixes per res”, a força de “és un cas perdut”, de “no arribaràs a res”, de “no val la pena”. Però avui em supera l'emoció, el sentiment d'impotència, ràbia. Qui us dóna dret per jutjar d'aquesta manera? Per proclamar el que proclameu a veus? Per entrar sense permís en tot allò que crec, el meu pensament, el meu espai? Vosaltres sí que feu fastig. Sou nefastes. Les vostres paraules us fan abominables, la vostra ment desaprofitada. Conec noies i dones amb el doble de pes que vosaltres, amb pigues, amb el cabell despentinat, amb mil i una imperfeccions, i totes elles desprenen bellesa a cada passa que caminen. Fan preciós el món construint un argument. Il·luminen la injustícia i quasi sembla que el món floreixi quan s'alcen per lluitar per una causa justa. Lluiten per regar la mort que vosaltres despreneu quan respireu. Vosaltres sou la merda de la societat.

Sembla que l'expiració no té la força necessària per calmar-me els nervis, no avui. Ara mateix, cada inspiració em porta desesperació, no una mica, tota. Perquè l'aire que respiro té el regust d'un moment d'ira. Demà ja més calmat. Demà miraré diferent. Demà buscaré solucions. Demà quan em llegeixi estaré en contra de mi. I això és bo.